Ens sembla que ha arribat el moment de comprendre millor Cronstadt, encara que amb prou feines hi hagi hagut noves aportacions de dades o fets des de 1921. Els arxius del Govern rus i de l'Exèrcit vermell segueixen estant tancats a una anàlisi objectiva. No obstant això, en algunes publicacions oficials han estat reflectits certs fets, encara que sota una llum falsa. Però el que es coneixia en l'època era ja suficient per extreure el sentit polític d'aquest esdeveniment simptomàtic i crucial de la revolució russa.

La present edició dels "Comunicats", completada amb noves aportacions i aquesta vegada fidelment transcrits, suposa un nou intent en la recreació de la memòria de les lluites autònomes durant la transacció democràtica.

Aquestes veus sorgides des de l'interior de les presons, són l'expressió del pensament i l'acció dels Grups Autònoms, coordinats per portar endavant la seva labor d'agitació armada tendent a la generalització del seu programa mínim: Abolició del Treball Assalariat i de la Mercaderia.

El magonisme com força participant en la Revolució Mexicana va aspirar a abolir el poder, no a exercir-ho; la autoemancipació i l'autogovern de les masses populars eren les seves metes. És un moviment precursor de les lluites emancipadores que promouen l'autogestió de la societat. Recuperar la memòria del fer i saber insurreccional magonista és part de la construcció d'un saber històric de les lluites del poble i la utilització d'aquest saber en la seva rebel·lia actual.

"Donar al César el que és del César". És el que ambiciona la periodista Evelyn Mesquida amb el seu llibre "La Nou", que rescata de l'oblit l'important paper jugat per republicans espanyols en la II Guerra Mundial, enrolats en les files franceses i sempre en primera línia contra els nazis.

A partir de l'actual descomposició dels estats nascuts amb la descolonització, que s'emmarca dins de l'oposició històrica entre Comunitat i Estat, els autors advoquen per la conjunció del comunalisme tradicional africà amb la tradició històrica dels moviments socials d'emancipació d'inspiració anarquista, com a possibilitat de futur per a Àfrica...

Selecció de textos del Tribunal Internacional per Crims Contra la Humanitat comesos pel Consell de Seguretat de Nacions Unides a l'Iraq (Madrid, 16-17 novembre 1996)

Aquest llibre és una eina política de treball. En ell estan continguts diversos anys d'estudi de Miguel Moro sobre la globalització capitalista. La seva pretensió és donar a entendre el paper del FMI en l'extensió i l'aprofundiment de la globalització i aportar claus per contextualitzar el suposat gir social d'aquesta institució.

El llibre conforma les memòries d'Alexander Berkman, reconegut anarquista d'origen lituà que va emigrar a Estats Units en el període conformat dins de la segona revolució industrial on els moviments i protestes obreres estaven a l'ordre del dia a la recerca de millores laborals.

Ens narra unes breus anotacions de la seva infància i posterior emigració forçosa a Estats Units propiciada per les seves idees radicals.

Siete domingos rojos és una de les primeres novel·les de Ramón J. Sender (1901-1982) i també una de les més vigoroses de la seva extensa producció. Amb abundants dosis de reportatge, amb no pocs ingredients extrets de la seva pròpia circumstància personal, l'autor traça les línies mestres de l'anarquisme espanyol en el període republicà. Samar, el protagonista, recorda al propi Sender tant per la passió amb que s'immiscueix en les lluites socials del seu temps com per l'afany reflexiu mitjançant el qual pretén distanciar-se del remolí de la història per entendre-ho millor.  

Aquesta és una història de com la nació més poderosa va ser sacsejada per una societat que es regirava, un llibre que explica com un sector de la lluita política decideix prendre el camí de la lluita o agitació armada en un país que militarment els superava i, encara així, assumeixen aquest desequilibri. Aquesta convulsió no podia ser d'una altra manera: tan variada com estrambótica, però sempre inundada de la rica contracultura que es va desenvolupar als Estats Units i el màxim exemple de la qual en el context d'aquest llibre resideix en la figura de John Sinclair i els White Panthers o els Yippies. Aquest poc ortodox mapa revolucionari és, si més no, cridaner, des de la coherència política i el analisi de la societat per part dels Black Panthers o els Motherfuckers, fins al sorgiment de quasi sectes com el Simbionese Liberation Army".

Aventurem un dels probables escenaris al que ens porta la mare de totes les crisis.

Recessió generalitzada. L'euro s'afona. Els estats no poden salvar la banca. Els propis errors del comandament financer els aboca a la capitulació. No sabem exactament quan però un cop comence la fallida en qüestió de pocs dies canviarem literalment de món. Viurem coses insòlites: restauració dels controls de capitals, nacionalitzacions immediates, desaparició de la moneda única, construcció d'un bloc sud-europeu o retorn a les monedes estatals.

La majoria de la població, empobrida fins a l'asfixia de tanta austeritat, digerim com podem el canvi a la “neo-pesseta”. Els nostres estalvis corren perill. Els bancs no ens atenen. L'atur arriba als 7 milions. Després de veure com cau un a un els mites neoliberals la desconfiança s'engrandeix i la mare de totes les crisis pareix la seua última filla. L'anomenen sedició.

Mentre els “todòlegs” es pregunten per aquest naixement, si és natural o per cesària, els mitjans de comunicació no poden sostindre la fàbrica generadora d'impotència. Conseqüentment hi ha un lock-out i s'atura la producció d'éssers passius. La sedició, proporcional al nivell de l'agressió que hem patit, empeny amb força sense dic repressiu que continga la seua còlera col·lectiva.

Manifestar-se deixarà de ser deambular inofensivament per recorreguts sense punts calents simbòlics. Les institucions polítiques, les seus dels bancs, algun mitjà de comunicació, es ressentiran d'engranar durant anys l'ordre neoliberal. Per la seua banda les direccions sindicals voldran espolsar les seues banderes, recarregades de rebrecs de tanta reconciliació interclassista, però romandran estruços davant el conflicte per por a perdre les prebendes de tants anys de vassallatge.

Molts activistes dels moviments socials, sorpresos per la violència que pren la revolta, experimentaran la seua pròpia obsolescència. Quedaran al marge de l'aixecament vivint el drama del seu solipsisme, desorientats entre assemblees psicoanalítiques per pair el curs insurreccional en el que transcorre la vida. En poc de temps ens adonarem de la capacitat de les multituds per auto-organitzar-se a gran escala, amb una sedició generalitzada se superaran les protestes intermitents i difuses ancorant-se baula a baula en un pol constituent, per rebuig a allò viscut i per anhel d'un nou model.

El Casal Popular, arrossegat pel remolí de successos, perdrà la centralitat com a espai des d'on organitzar la protesta i serà un node més dins una ciutat on hi ha gent avalotada en cada cantonada.

Tractarem amb la major cura possible la nostra participació dins la sedició, perquè d'ella dependrà que qualle un món on el suport mutu ens vehicule la vida.

I tractarem per tots els possibles d'estar a l'altura dels esdeveniments perquè de l'esforç col·lectiu dependrà aconseguir acomiadar aquesta injustícia que ens té segrestades les vides.